dijous, 22 de juliol del 2010

diuen que no hi tenim molt a fer, que el destí ja està escrit, que cadascú té el seu camí a seguir, la seva hora de marxar...però si això és així, on queda la llibertat? clar que ta,bé n'hi ha que diuen que no està escrit el destí, que te'l fas tu a cada pas, amb cada acte, cada gest, cada paraula...a saber qui té raó! hi ha dies en que et sents en el camí, penses, si vaig fent, però hi ha una força superior que em guia, que va senyalant els pasos, jo només he de tirar cap endavant. Però hi ha dies en que et sents perdut en la immensitat, en que no veus cap camí, en que no saps per on has d'anar. crec que avui és un d'aquests dies. portava uns dies bastant en el camí, pensant, bueno, la vida és sabia, ella en sap, i ja ens porta el que hem de viure, no el que creiem que necessitem, però de cop, et veus altre vegada perdut, perque el camí és molt llarg, i està ple d'obstacles, i no aconsegueixes ni intuir-lo. No se tu, suposo que la qüestió del destí sempre serà una pregunta sense resposta, i que cadascú ho viu com ho sent, i així tots anem fent. Quin remei, no ens queda opció.
Tant sols són reflexions al vent d'un dijous tot núvol i dubtós. Bones Vacances penyita!!

1 comentari:

Irene ha dit...

El més important és no oblidar-nos que s'ha de seguir caminant, amb o sense destí. Estigui escrit o no, encara que el vagin (es vagi) escribint, deixa'l tu! Però això, recorda que lo important és el caminar, el viure, el tirar endavant, o bé encara que sigui cap enrera a vegades...que si cal es fa. Ara, no ens aturessim, que llavors malament rai. Tu tira pa'lante Lia, tira pa'lante!!!